Un divendres com a qualsevol altre

Després de treballar, anar al mercat, queden 30′ per fer un àpat tranquil, abans de recollir l’Andreu.I aquest divendres com qualsevol altre es va tornar especial, gràcies a una trucada de l’Alaitz, convidant-me, a formar part d’una experiència inoblidable: era compartir amb la classe del meu fill de 3r. d’ESO una dissecció de pulmó i cor de corder.De sobte, el primer que vaig pensar és que sóc otorrino i el cor i al pulmó queden molt lluny, però de seguida vaig entendre que l’Alaitz em donava una meravellosa oportunitat per compartir una estona amb una colla d’adolescents, que quasi a tots i totes els conec des dels 3 anys.Hi havia una condició, que no podia dir res al meu fill, tot era una sorpresa.

I arriba el dia tan esperat, amb una mica de nervis i amb tota la il·lusió per veure’ls. He de dir que l’Alaitz em va donar tot l’espai i més. Em vaig quedar sola al laboratori i van començar a arribar els companys de la classe de l’Andreu, en veure les seves cares de sorpresa i sobretot la de l’Andreu, en aquells moments el menys important era la dissecció.En aquell moment em vaig trobar privilegiada de compartir i de formar part de la vida del meu fill i els seus companys a l’escola, un àmbit diferent el de casa, on els seus comportaments i reaccions són diferents i que també forment part de les seves personalitats. Vaig gaudir aquest moment amb molta intensitat i agraïment a l’escola i sobretot a l’Alaitz, una professora que aposta fort. També vaig pensar en el meu home i els altres pares i mares que segur els hi hagués agradat participar.

Sé que em repeteixo però només tinc paraules d’agraïment per l’Alaitz i aquests adolescents meravellosos.

Montse Cantón